"Entre quimeres" - Els Aritenoides


Era un divendres, un 29 d'abril,
tot era fosc i no hi havia ningú per allí.
Milers de tolls s'anaven fent grans,
mil anastomosis al meu pas.

Diguem qui ets, diguem on vas
amb tanta pluja sobre el cap
i amb aquest vent gelat
quan “cruses” el raval.

Marxa corrents! Refugia’t! Va!
Allà hi ha un lloc on descansar,
t'asseus al terra humit
i notes que te'n vas.

Dalt d'un escenari, camuflat entre mil llums de colors
i fent palmades al ritme d'una màgica cançó.
Dins d'aquell tratge, aquell estrany amaga la tristor
i és que el pobre home, no sé perquè però va vestit de gos.


Ara un borratxo ha vingut i m'ha espantat,
feia olor a birra i a kebab.
Com a una bossa, se m'emportava el vent,
m'anava foradant amb el transcurs del temps.

Diguem on sóc, diguem que faig
no tinc cartera claus ni jac,
tothom em persegueix
però no em poden tocar.

La merda ja m'ha desgraciat
no puc tornar, estic acabat...
de sobte un raig del cel
impacta en el meu braç.

Entre mars i muntanyes, en mig d'un paradís assolellat,
reflex de l'aigua, i viatjo amb un vaixell fins als set mars.
Sóc amb quatre homes que m'animen i em fan feliç cantant,
però jo m'allunyo, i caic i baixo a les profunditats.


Ja no puc més, al meu canell
tinc mil larves sota la pell.
Em vaig desfent a trossos
i torno a estar present.

Reso, suplico, em vull morir,
em vull fotre un tret, em vull pansir,
que algú m'ajudi ja
que no ho puc resistir.

Twitter Facebook Favorites Delicious Digg Stumbleupon More

 
Els Aritenoides | Pàgina web oficial